Mil veces lo he pensado y algunas veces lo he dicho ya: no hay que temer la uniformidad y la monotonía. La pasmosa facilidad de comunicaciones, los ferrocarriles, el telégrafo y el teléfono, que llevan a escape mercancías y personas de un extremo a otro de la tierra, y que transmiten y comunican el pensamiento y la palabra con la rapidez del rayo, no logran aún, ni lograrán nunca, identificarnos, desteñirnos, digámoslo así, y hacer que perdamos el sello característico de casta, lengua, nación y tribu que cada cual tiene. Se diría que para precavernos contra el roce, que pudiera limar y pulir las diferencias, nos armamos instintivamente de una virtud conservadora de lo castizo que persiste en el fondo, aunque superficialmente desaparezca.
Lo que llaman ahora high-life, o dígase aquella parte de la sociedad más rica, elegante y empingorotada, nos parece que debe ser cosmopolita, y sin embargo no lo es. Hombres y mujeres hablan en francés tan bien y a veces mejor que en español. Algunos chapurrean además la lengua inglesa y hasta la alemana. Cuando leen algo leen libros extranjeros porque de los indígenas se aburren, sin que nos empeñemos en dilucidar aquí si con razón o sin ella. Los caballeros, como no carezcan de metales preciosos o de los signos que los representan, se hacen traer de Londres trajes, caballos y coches, y las señoras se hacen traer de París vestidos y tocados. La cocina francesa hace que la española se olvide o se pervierta. Y por último, la costumbre del veraneo rara vez lleva a sus castillos y quintas a nuestros elegantes de ambos sexos, sino se los lleva a Francia, a Suiza, a Inglaterra, o a más hiperbóreas regiones. Cuando la guita es corta y no puede esparciarse el cimbel, debe volar por lo menos hasta Biarritz.
Pues bien: con todo eso, y a pesar de todo eso, nuestra high-life sigue siendo tan española como en lo antiguo, y no necesita el autor de comedias y de novelas, a fin de conservar el color local y nacional de sus personajes, buscarlos bajo las ínfimas capas sociales, o ir por ellos a las Batuecas o a los más esquivos, alpestres y recónditos lugares. | Ho he pensat mil vegades i algunes ja ho he dit: no s’ha de tenir por de la uniformitat i la monotonia. La facilitat esbalaïdora de comunicacions, els ferrocarrils, el telègraf i el telèfon, que porten mercaderies i persones d’un extrem a l’altre de la terra a tota velocitat, i que transmeten i comuniquen el pensament i la paraula amb la rapidesa del llamp, no arriben encara, ni arribaran mai, a identificar-nos, destenyir-nos, diguem-ho així, i fer-nos perdre l’empremta característica de casta, llengua, nació i tribu que tenim cadascun de nosaltres. Sembla que, per prevenir la fricció que podria llimar i polir les diferències, ens armem instintivament d’una virtut conservadora de tot allò castís que persisteix al fons, encara que a la superfície desaparegui. El que ara anomenen high-life, és a dir, aquella part més rica, elegant i altiva de la societat, ens sembla que ha de ser cosmopolita i, tanmateix, no ho és. Els homes i les dones parlen beníssim en francès, de vegades millor que en castellà. Alguns xampurregen, a més, la llengua anglesa i fins i tot l’alemanya. Quan llegeixen alguna cosa, són llibres estrangers, perquè dels indígenes se n’avorreixen, sense obstinar-nos ara a dilucidar si tenen raó o no. Els senyors, com no tinguin falta de metalls preciosos o dels signes que els representen, comanen vestits, cavalls i cotxes des de Londres, i les dames sol·liciten robes i lligadures de París. La cuina francesa fa que l’espanyola s’oblidi o es perverteixi. I per últim, el costum d’estiuejar poques vegades porta els nostres elegants d’ambdós sexes cap a castells i cases de vacances espanyols, sinó que els mena a França, Suïssa, Anglaterra o a regions més hiperbòries. Quan els calés són pocs i el cimbell no es pot esplaiar, ha de volar almenys fins a Biarritz. Bé, doncs: amb tot això i malgrat tot això, la nostra high-life continua sent tan espanyola com antigament i l’autor de comèdies i novel·les no necessita, per conservar el color local i nacional dels seus personatges, buscar-los sota les capes socials ínfimes ni perseguir-los fins a la vall de Las Batuecas ni pels llocs més esquius, alpestres i recòndits. |